” No hi ha cap connexió entre estudi i treball”

 
L’entrevista

Maria Lluïsa Rodríguez Catedràtica d’orientació professional a la UB

 
 

Ens hem d’educar per treballar?

Crec que sí, perquè una tasca natural de l’Homo/Mulier faber, l’home que fabrica, que treballa, contrasta amb l’Homo/Mulier ludens, l’home que juga i té els seus moments d’oci. Són les facetes de l’ésser humà. La persona ha de sobreviure i això es fa a base de treball i de perfeccionar les condicions de treball per millorar les seves condicions de vida i dels que vindran.

Estan contraposats el treball i la diversió?

Jo parlo d’orientació professional, perquè veig que la gent veu el treball com una condemna. En canvi, la religió protestant ho veu com un camí de desenvolupament personal. La tasca de l’orientador professional és trobar un terme mitjà en la balança entre certes persones que podent treballar no volen i aquelles que volent treballar no poden. El problema no és que hi hagi treballs millors o pitjors. Hi ha qui té una feina de prestigi i no fa el treball que ha de fer, sense trobar un sentit a la feina.

Una situació de crisi com l’actual, ¿complica el procés d’elecció d’una sortida professional?

A Espanya és complicat sempre. No hi ha cap institut de prospectiva professional, no hi ha cap institució ni estatal ni autonòmica que faci cap estudi de previsió de les carreres.

Cap institució privada, tampoc?

De privada n’hi ha alguna, però orientada cap a sectors concrets, i les dades tampoc es donen a conèixer de forma general. Quan Felipe González va arribar al poder, el 1982, vaig enviar una carta al ministeri de Treball per preguntar si tenien feta alguna prospectiva de carreres a 5, 10, 15 anys vista, i si hi havia algun organisme oficial que fes aquesta tasca. Em van contestar que no sabien de què els parlava.

Ha canviat, això?

No. No hi ha cap estudi de prospecció. Això ho va fer la Mancomunitat de Catalunya, que es va posar en contacte amb Bèlgica, Alemanya, Anglaterra…, per veure com ho feien allà.

És com dir que tot el debat sobre l’educació en l’àmbit estatal pateix del mateix mal.

Si durant l’etapa d’escolarització obligatòria -sigui tan llarga com es vulgui- no es fa èmfasi en el valor del treball i, d’altra banda, l’estudiant no veu que haurà de treballar, aquesta persona acaba els estudis sense saber ben bé per què serveixen, i si ho sap li falten les possibilitats i alternatives que té davant seu.

Hi ha joves que no acaben ni la secundària…

El desacoblament també es dóna a la secundària. L’estudi està en una bombolla i el treball en una altra. I entremig no hi ha res que ho lligui. Hi ha d’haver algú que posi en marxa aquesta connexió, i són les administracions els òrgans que regulen el món de l’educació i el del treball. La paraula és transició entre el món educatiu i el laboral.

¿La FP va fracassar en part perquè es va convertir en un aparcador de suspesos?

L’escola de FP més ben dotada no pot estar equipada amb les eines de l’empresa del ram que sigui. Els nois alemanys de la FP al matí fan la seva formació acadèmica i a la tarda van a l’empresa. I tot això amb la participació dels sindicats. Tots, administració, empresa i sindicats, estan implicats en aquest procés de formació professional dual durant tot el procés i no en un tram final del cicle. Però els empresaris aquí no acaben d’acceptar que ells també són un element orientador. A l’estudiant també se li ha de fer veure que la formació professional requereix unes aptituds i uns estils de vida tan dignes i interessants i progressistes com una carrera universitària.

Es parla amb preocupació de titulats universitaris subvalorats.

Ara s’està veient el que fa 15 o 20 anys es va dir que passaria. Aquesta és la llei de l’oferta i la demanda. Sobren llicenciats a Espanya. I si falten matricers o pintors, cobraran més que un llicenciat universitari. Això palesa un altre cop que no hi ha una orientació de l’alumne ni de l’administració per decidir quins títols fan falta i el nombre de gent que els pot fer. A més, hi ha gent sobretitulada, amb llicenciatures, doctorats, màsters i postgraus. Sembla que a l’administració li fa mandra o por de crear alarma entre la població i fan el contrari del que potser tocaria, autoritzant més i més universitats.

L’aspiració dels joves, ¿és un títol universitari o treballar en el que els agrada?

Els estudiants es troben sovint entre dos punts de vista, el seu i el dels seus familiars. Moltes vegades els fills estudien el que els seus pares volen i no el que els diuen el tutor o l’orientador, si en tenen. Els pares no fan mai cas del consell de l’orientador. En canvi, a França, si un estudiant no acaba la carrera en el temps establert, se’l penalitza econòmicament.

Els canvis tecnològics i la creació de noves professions, compliquen l’elecció de la formació? ¿Els orientadors recomanen sectors genèrics o especialitats concretes?

L’orientador ha d’informar l’estudiant del que té i el que no té, qui és, on és, quan i com ho ha de fer per donar una visió molt global del que pot fer. Hi ha persones amb problemes físics (sords, cecs…) que amb seguretat poden fer determinades tasques millor que d’altres. Hi ha treball per a tothom.

Ismael Carbó.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s